potser era un dia clar,
no un dia qualsevol,
jo no en tenia prou,
jo no tenia por

pujant al primer tren,
vaig deixar el meu passat
i el vent que trenca el cel
quan l'estiu se'n va

però de cop,
he sentit la meva sang anant de pressa
però, de cop,
he vist al mirall algú semblant a mi

miro les meves mans,
encara hi puc creure

miro al meu davant,
encara hi puc confiar

però demà potser s'acabarà
si no marxo per sempre,
i demà serà el meu demà
on pugui descansar

tornaré
i sentiré el vent dels nord
tornaré
i aniré amb el cap ben alt
un dia tornaré
i sentiré allò que és meu
tornaré
a pertànyer a algun lloc
ben aviat
un dia tornaré

sempre m'has vist
i no et pots imaginar
com un home es pot sentir
lluny d ela seva llar

però un dia tornaré,
aniré amb el cap ben alt
com el sol que trenca el gel
quan l'hivern se'n va

i, de cop
vull sentir de prop la terra que és meva
i, de cop
em vull sentir de cop pertànyer a algun lloc

puc veure sobre el mar
allà on neix el capvespre
puc veure més enllà
on dorm el dia clar;
i demà, ja no será demà
si no puc dir per sempre;
i demà, no hi haurà demà
que s'hi pugui comparar