Quan tothom és a dormir i ningú et pot vigilar
Quan la casa és per tu sol, sense fer gens de soroll
Mires llibres d’amagat, busques claus de llocs tancats
Investigues les històries que s’amaguen en les coses...

Et sents com un lladre intrús encobert per les parets
Sense cap moralitat fas les coses perquè vols
Ets un nen amagat dins la cabana que t’has fet
Amb cadires, mantes velles, amb juguets i nines teves...

És el món particular amb la lògica de tu
Mai ningú el podrà jutjar, no hi podrà entrar mai ningú
Ni l’amic més estimat, ni l’amant més desitjat
Ni la cosa més bonica, ni l’amor de la vida...

És el meu racó de món
On ningú jutja
Les meves coses
Si em pregunten que què penso,
Jo sempre dic: “res...
Són coses meves...”


T’agrada passar per llocs solitaris i emboscats
Somies trobar princeses oferint-se despullades
Enmig d’una clariana de xifrers i de pollancres
Són les coses que imagines, són les coses que et fan viure...

Has comès assassinats, has fet coses immorals
Has guanyat un miler d’homes, has fet l’amor amb mil dones
Has volat entre terrats per anar a un altre món
I ara ets a les quimbambes amb la saca dels milions...

És el món particular amb la lògica de tu
Tot es pot imaginar, imagina que ets algú
Que ha viscut tres milions d’anys i coneixes les mentides
I ningú et foterà mai perquè tens sabiduria...

És el meu racó de món
On ningú jutja
Les meves coses
Si em pregunten que què penso,
Jo sempre dic: “res...
Són coses meves...”