Un sempre es creu que les marceix el temps i l'absència. Però el seu tren ara se'n va, ara retorna... Son aquelles petites coses que ens va deixar un temps de roses en un racó, en un paper o en un calaix.
Pacients, t'assetgen com aquell lladre darrere una porta. Et tenen pres sota els seus peus com fulles mortes que el vent aixeca aquí o allà. S'enlairen tristes per arreu i ens fan plorar sense avisar quan ningú no ens veu…